• El sector agrícola i l’ajuntament s’uneixen per a reclamar una denominació d’origen que done valor a la qualitat de la seua fruita.

• La ciutat es reivindica com a bressol del cultiu.

• També aspiren a protegir-se com a Important Patrimoni Agrícola Mundial.

El sector citrícola de Carcaixent s’ha posat d’acord per a reclamar una marca de qualitat que prestigie la seua producció de taronja. L’objectiu és crear una denominació d’origen que realç el prestigi dels seus agres i que reconega a la ciutat com a origen de la comercialització d’eixa fruita. Totes les organitzacions agràries secunden fermament eixa iniciativa, que també ha aconseguit la unitat política d’un ajuntament que s’ha demostrat fins ara incapaç de conformar un equip de govern estable. La corporació municipal va aprovar anit per unanimitat explorar eixa via per a ajudar els agricultors a eixir del profund sot en el qual ara es troben.

El nom triat per a la marca de qualitat és «Carcaixent, Bressol de la Taronja». La ciutat es reivindica com a origen del cultiu. El taronger era una planta ornamental que procedia d’Orient. Els àrabs la van introduir en la península per l’extraordinària experiència sensorial que generava tant la flor del taronger com la pròpia fruita. Però no va ser fins a finals del segle XVIII quan va passar dels jardins als camps agrícoles. El seu impulsor va ser el rector Vicente Monzó Vidal. A ell es deu la concepció de la citricultura com a negoci. En 1781 va plantar tarongers en els terrenys que la seua família tenia en la Bassa del Rei de Carcaixent amb finalitats comercials i va marcar el camí que molts altres, imitant-li, van recórrer després.

La taronja va tardar un segle a estendre’s, primer entre àmplies zones rurals d’Alzira i Carcaixent, que llavors estaven dominades per la morera, i d’ací va saltar a Borriana, on ja havien arribat ressons de les bondats del cultiu i de la seua rendibilitat. La visió emprenedora d’aquell sacerdot va ser el germen que va espentar la prosperitat que, segle i mig després, va convertir la comarca de la Ribera en un vergel replet d’oportunitats econòmiques.

En canvi, el panorama és hui molt més pessimista. L’agricultura valenciana és ara incapaç de competir amb els països que cultiven taronges a molt menor cost. El minifundio, abans hegemònic, resulta impracticable i els sistemes de producció segueixen sense modernitzar-se. «El sector està deprimit, cada vegada més envellit, empobrit i sense perspectiva de relleu generacional, la qual cosa es tradueix en cada vegada més abandó de terres, poca inversió en la millora de les infraestructures i construccions i poca perspectiva de futur», admeten els màxims representants agrícoles de Carcaixent.

Buscar altres eixides

Ara, enfront d’eixa indefensió, es mostren decidits a fer un ferm pas al capdavant. «Pensem que a més de queixar-nos, és hora de prendre mesures per a eixir d’aquesta crisi o almenys intentar-ho», defensen. I per a ells la millor manera d’afrontar el futur és diferenciar-se: «Ressaltar allò que ens fa únics, la nostra història i el nostre patrimoni». 

Els sindicats agraris, la cooperativa, les comunitats de reg i els comerços estan decidits a esprémer tot el suc a la qualitat de la seua fruita. «Produïm de manera artesanal, amb coneixements ancestrals i mantenim un patrimoni únic a tot el món. Tot això s’ha de posar en valor. Pensem que la marca de qualitat és la millor manera de fer-ho», argumenten.